Archive | Contribucions RSS feed for this section

Quan al 2031 parlarem dels 30 anys

12 des.

M’ha agradat que la UdG no hagi renunciat mai a ser internacional i a tenir un nivell investigador de primer nivell

La introducció dels segons cicles va permetre que m’incorporés el 1991 als estudis universitaris de Girona. Em fa l’efecte que és un dels punts clau del període de 20 anys que ha vist un altre moment clau: l’obtenció del CEI e-MTA.

Durant aquests 20 anys he tingut la gran sort de veure com el món ha canviat amb la Internet i amb la generalització dels ordinadors i dispositius mòbils. La UdG m’ha vist canviar de professor-investigador de química a membre d’un equip que creu també en el paper social de la ciència. A la UdG hi he pogut fer bona ciència, bona docència i bona recerca.

M’ha agradat que la UdG no hagi renunciat mai a ser internacional i a tenir un nivell investigador de primer nivell. Crec que s’ha assolit un atractiu model mixt d’universitat científica, humanista i tècnica, de formació inicial, permanent i de doctorat, que es reforçarà amb més projecció del ParcUdG i del component humanista i social.

A vegades tinc dubtes sobre si he sapigut respondre prou bé a l’aposta que va fer per mí Girona. Mentre m’ho pregunti serà senyal positiu que la UdG segueix seduint-me i que puc seguir essent estudiant de química quàntica. Així podré seguint trametre els meus estudiants la il.lusió per continuar tenint una universitat de debó i que ho recordin quan al 2031 parlem dels 30 anys.

Miquel Duran, Professor de Química de la UdG

@miquelduran

Aquells anys joves

12 des.

 “Anys de descobriments, de dilluns a  divendres…  pels carrers costeruts fins arribar a la porta que aquest vers encapçala: És quan dormo que hi veig clar

No érem sinó noietes porugues que descobrien una ciutat amb ulls de poble. Sempre plegades cap a a classe, amb la por i l’emoció de qui aprèn a viure. Les primeres coneixences, els primers apunts de classe, presos acuradament en llibretes ben grosses. I la mirada àvida abastant la ciutat, encara grisa i negra, que ens seduïa tant.

Vam començar a admirar aquells professors que parlaven de poetes que havien conegut,  escrivien llibres que ens afanyàvem a comprar i els presentaven a la 22, que ja era com a casa. L’alcalde-professor que infonia respecte, i celebrava amb nosaltres l’enèsima victòria electoral. El mestre Modest, de veu poderosa,  que de tots sabia de quina casa érem. L’admirat Salvador, que ens va endinsar en Carner i Ferrater, amb àries de la Callas, i en el gran Comadira de Smoke gets in your eyes i Blue moon.  I la Lola Badia, que ens va ensenyar a llegir versos antics, i els declamava amb  veu ampul·losa i  to grandiloqüent.

I en acabar les classes,  al pis d’estudiants, tan rònec i tan càlid, amb els coixins per terra, la música de Cohen i fotos mal clavades que emmarcaven la nostra jovenesa, assajàvem poemes  i cuinàvem i rèiem.  I aquelles nits d’estudi,  amb la sintonia del Loco de la colina de fons i un te ben calent, ens van fer prou profit.

Anys de descobriments, de dilluns a  divendres…  pels carrers costeruts fins arribar a la porta que aquest vers encapçala: És quan dormo que hi veig clar.

Meius Ferrés Fluvià

Social Media Manager


@mferres