Ara que ja tinc cabells blancs

“M’agradaria poder ajudar a fer  que aquesta Universitat continuï creixent, igual que ella m’ha ajudat a mi a créixer”.

Sóc membre de la Universitat de Girona des de la seva creació. Sóc PAS, però això és un fet contingent, potser podria haver estat professor i de fet he sigut estudiant d’aquesta universitat en diversos períodes. El que em sembla cert, és que difícilment seria qui sóc, i com sóc, sense la Universitat de Girona.

Vint anys per a una universitat probablement no representen més que la seva joventut, però per la vida d’una persona són un període prou ampli com per deixar marca. Parlant del que sóc, quelcom del que sempre he estat orgullós és de ser gironí. No té cap mèrit, els meus pares ja ho eren i sense fer res per part meva hi vaig néixer i créixer. Casualment, arribada certa edat, el que vocacionalment volia estudiar es podia fer a Girona i no em va caldre marxar. Finalment, després d’algunes experiències a l’empresa privada, vaig poder desenvolupar la meva carrera professional a Girona, gràcies a la Universitat que porta el nom de la meva ciutat. Com deia, no té cap mèrit, però és una sort. He viatjat el que he pogut, i he visitat llocs increibles, però sempre quan he tornat m’he sentit reconfortat.

 A Girona hi tinc un vincle fort i és on em sento segur. No m’imagino un lloc millor on viure i on fer créixer les meves filles. Tampoc per treballar. I si sóc afortunat, també vull ser agraït. Vull agrair a la Universitat de Girona que m’hagi permès desenvolupar-me com a professional, però encara més com a persona. Molts dels meus amics són a la UdG, molts dels meus records també, i espero sincerament que el meu futur sigui a la UdG. I com no podia ser d’altra manera, m’agradaria poder ajudar a fer  que aquesta Universitat continuï creixent, igual que ella m’ha ajudat a mi a créixer.

Santi Cots

Cap de serveis a l’usuari

UdG 20 anys

La UdG és avui molt més del que havíem gosat imaginar,en el continent i en el contingut

 

Fa 20 anys que tinc 20 anys, i dos o tres més, ara no ho recordo. Llavors estudiava Geografia, en les aules fredes del Seminari i en una biblioteca extreta d’una novel·la d’Umberto Eco. Crec que feia més fred llavors, quan tot estava per fer i tot era possible. Però abans de caure en la malenconia dels temps passats, deixeu-me recordar que tots els professors de geografia s’amuntegaven en un despatx, que desafiava les lleis més elementals dela física. Ique les classes de cartografia digital es feien amb un sol ordinador, de pantalla verda i píxels titil·lants. Després de geografia, vaig iniciar la llarga travessa turística, des d’uns estudis al marge de la Universitat a la Facultat de Turisme, dinàmica i hiperactiva, en la que tinc la sort de treballar-hi.

Ara som una mica més grans, hem canusit i hem encapsat algunes utopies. Potser sí hem perdut un xic d’aquell esperit comunitari, estimulant, un punt inconscient, de la Universitat que naixia. I els desembres ja no són tan freds, o potser només m’ho sembla. Però, admetem-ho, la UdG és avui molt més del que havíem gosat imaginar, en el continent i en el contingut. Ara ens toca imaginar la Universitat del 2030, el quarantè aniversari, i intentar que les realitats tornin a superar els nostres projectes.

José Antonio Donaire

Professor de Turisme

El dia que vam ser Universitat

“El dia que vam ser universitat” jo tot just començava el primer curs a l’institut. Poc sabia encara què seria del meu futur, a cap nivell. Tot i haver tingut una professora poc engrescadora en la matèria, en el moment que va caldre decidir –ens toca fer-ho massa d’hora, sempre ho he dit- em vaig decantar per Història. Volia saber perquè som aquí i, sobretot, cap on és previsible que anem. Vaig aprendre poc de cada cosa. A la Facultat de Lletres, llavors amb més d’un centenar d’alumnes per curs, vaig patir un canvi de pla d’estudis. Tot i així, vaig acabar la llicenciatura en 4 anys. Encara ara em pregunto com. És com si encara hagués de començar, com si no hagués après res més que anècdotes inconnexes sobre un passat que, deien, és nostre, però que jo no he arribat a fer-me mai meu. Reconec que vaig posar-hi poc de part meva, però també que hi havia molt de caos en l’organització de tot el sistema d’ensenyament. Voldria creure que amb el temps s’ha millorat, almenys en aquest sentit. Així doncs, després de 4 anys d’estudi i amb un expedient acadèmic prou decent, vaig llicenciar-me sense saber com i, sobretot, sense saber ni com intentar preveure què pot deparar-nos el futur. Professionalment no n’he tingut mai, de futur, relacionat amb Història. Sí en canvi amb la UdG, on treballo des de fa 5 anys. Des de darrera d’una finestra del pati de Les Àligues, provo d’ajudar els estudiants que ho desitgen a realitzar un període d’estudis en una altra universitat, els envio a conèixer món, aquest tan desconegut per a mi, encara. Jo no vaig beneficiar-me de cap programa de mobilitat internacional mentre estudiava -la UdG ja n’oferia- i no he viatjat ni una quarta part del que voldria. Des de dins les parets del rectorat intento que els estudiants -i PAS i PDI- ho facin tan còmodament com els límits de la pròpia Administració els permet.

Nadeia Balsalobre
PAS de la UdG

UdG 20 anys

 

“Ens inventàvem a mida que anàvem inventant, sempre amb la idea d’ajudar a construir una Universitat que tingués coses a dir al món”

 

 

Hi vaig aprendre a escriure, a la UdG, quan encara era Estudi General. Vaig descobrir poètiques,  tradicions i referents, i, si no recordo malament, em vaig enamorar d’un clatell. A poc a poc, compaginant la feina i les lletres, vaig acabar Filologia. El clatell em devia despistar massa i Modest Prats em va suspendre de fonètica.
Anys després, vaig entrar-hi com a treballador, al Gabinet de Rectorat. Va ser una experiència intensa, perquè tenies la sensació que tot era possible, que cada cosa que proposaves o que intuïes com a possible, era una mena de pas endavant en un territori ignot. Ens inventàvem a mida que anàvem inventant, sempre amb la idea d’ajudar a construir una Universitat que tingués coses a dir al món. Per fer-ho curt. Recordo que el treball, que molt sovint demanava una dedicació exhaustiva, adquiria un plus que en podríem dir aventurer, amb una confiança extrema amb els companys, amb una il·lusió que m’atreviria a qualificar de romàntica. Recordo també, no ens enganyem, balls i bars fins a la matinada, i matins atrafegats i crítics i, sobretot, l’entusiasme compartit.

 

 

Josep M. Fonalleras

Responsable de continguts

Servei de Publicacions

 

UdG, universitat propera i acollidora

 “La meva vinculació amb la UdG segueix ben viva, com la flama d’aquests vint anys, la qual espero que segueixi dempeus, fins i tot que es revifi amb aportacions del nou món globalitzat i 2.0, però sense perdre l’esperit UdG.”

Era un dia de setembre de 2004 quan, per primera vegada, entrava per la porta de la Facultat de Ciències de la UdG. Bé, era la primera vegada que ho feia amb la carpeta sota el braç, ja que la Primavera anterior ja hi havia vingut, convidat pel Departament de Química, a participar de la 1a Edició dels Dissabtes de la Química. Precisament, aquella jornada divulgativa va ésser la darrera alenada d’aire perfumat que em fer acabar d’enamorar d’aquesta ciència.

D’aquesta manera començava la meva història d’amor. Amor per la química i amor per aquella Universitat, propera, acollidora i -evidentment- formadora, tan a nivell professional com a nivell personal. Això és el que vam anar palpant durant el primer any de carrera. Un any apassionant, de descoberta. Descoberta d’un entorn, d’unes persones i d’un estil. No puc negar que em va sorprendre descobrir que la Universitat no era com ens la pintaven a Batxillerat. Aquí sentíem que se’ns convidava a estar-hi com a casa. Fins i tot, la pàgina web ens ho recordava dia a dia amb aquell “La Meva UdG”. Això és el que volia ser i és el que va arribar a ser. La nostra UdG.

Gràcies al doctorat que hi estic desenvolupant, la meva vinculació amb la UdG segueix ben viva. Viva com la flama d’aquests vint anys, la qual espero que segueixi dempeus, fins i tot que es revifi amb aportacions del nou món globalitzat i 2.0, però sense perdre l’esperit UdG.

Sempre podré dir, amb orgull, que he estat estudiant de la UdG.

Que la vida et doni ¬un camí ben llarg.

Pep Anton Vieta

Estudiant de Doctorat del Departament de Química

20 anys d’UdG, 16 anys a la UdG

“Estem construint un món en xarxa. Hem d’aprofitar-ho per aconseguir un món més participatiu i amb un accés lliure al coneixement”. 

 

 

Circumstancialment vaig començar com a professor ajudant a la UAB el 89/90, aprofitant que eren anys de creixement en els estudis d’informàtica. Però com a gironí tenia moltes ganes de poder-me incorporar a un projecte tan engrescador com el de la creació de la Universitat de Girona. Finalment, ho vaig poder fer el curs 1995/96.

De llavors ençà: acabar el doctorat, guanyar una plaça de Titular d’Universitat, postdoc a Rennes… Una docència ben agraïda en carreres ben diverses com Enginyeries Agràries, Industrials i Informàtiques o Gestió i Administració Pública. Participació en la gestió de la universitat (de coordinador d’estudis a vicerector)… Resumint:
Adquirint i generant coneixement; difonent-lo i participant en la gestió de la institució.

Però… 20 anys són molts o són pocs? Si mirem com ha canviat la nostra feina de professor són molts: hem tingut la sort de viure de ple la revolució que el world wide web va provocar al món acadèmic primer, i al món sencer després. Estem construint un món en xarxa. Hem d’aprofitar-ho per aconseguir un món més participatiu i amb un accés lliure al coneixement.

Molt content de celebrar aquests 20 anys de la nostra universitat… i amb ganes de continuar treballant per anar fent créixer la UdG.
Tranquil·lament. Ordenadament. Consistentment.

Jordi Regincós Isern

Professor de l’àmbit TIC

Per molts anys, UdG!

Demanaria que la UdG  no es converteixi en un lloc on merament adquirir certes habilitats professionals, i que es preocupi més d’eixamplar la ment i l’esperit crític dels estudiants.

 

 

Des del 1997 només m’he separat de la UdG per períodes de temps molt breus. Vaig ser-ne estudiant d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes, també d’Enginyeria Informàtica, i després alumne del Doctorat en Tecnologia (això encara dura). Com a treballador, he estat becari, personal docent investigador, PAS, i fins i tot cooperant voluntari en un país com l’Índia. He col·laborat amb diferents grups de recerca i he participat en projectes tant nacionals com europeus. Gràcies a la vinculació amb la universitat he pogut viatjar per diferents països, i sempre m’ha agradat poder arribar a qualsevol congrés o conferència, dir que sóc de la UdG, i explicar on són i com són la meva ciutat i la meva universitat.
Crec que no descobriré res si dic que la nostra, no és la millor universitat del món, però sovint convé recordar que tampoc té res a envejar a les més properes, i que en alguns aspectes, com en recerca, molts dels nostres grups competeixen al més alt nivell.
Per descomptat no tot són flors i violes, i menys en aquest precís moment. Personalment, si hagués de demanar un desig pels propers 20 anys de la UdG, demanaria que no es converteixi en un lloc on merament adquirir certes habilitats professionals, i que es preocupi més d’eixamplar la ment i l’esperit crític dels estudiants.

Per molts anys UdG!

Eduard Muntaner
Gestor d’UdiGital

UdG 20 anys

“Estic orgullós de poder contribuir a la creació de coneixement i transmetre’l a la societat contagiant la passió per la ciència”.

El setembre de 1995 posava els peus a la UdG per primera vegada, començava la Llicenciatura de Química. Sentia posar la primera pedra de la meva vida professional futura. Vaig aprendre química amb professors propers, laboratoris i ordinadors. La combinació d’aquests últims amb la ciència em varen captivar per quedar-me a la UdG i fer el doctorat en química teòrica i computacional. En aquell moment, el contacte amb els doctorands del meu camp de recerca a nivell estatal va tirar per terra aquell complex d’inferioritat de la UdG davant les Universitats “grans”, els meus coneixements adquirits a Girona no tenien res a envejar a la resta.

L’abril de 2003 em doctorava, després d’haver viscut 4 anys en contacte directe amb la recerca a l’Institut de Química Computacional, un grup de recerca punter en química computacional. Aquesta qualitat em va permetre optar a seguir formant-me a l’estranger. Després de més de 3 anys de postdoc a Amsterdam vaig tornar a la UdG com a investigador Ramon y Cajal, una reincorporació amb un segell de qualitat en recerca, prova de la confiança per part de la UdG i la seva aposta per l’excel•lència per fer-se gran. Estic orgullós de poder contribuir a la creació de coneixement i transmetre’l a la societat contagiant la passió per la ciència (veure la foto).

Jordi Poater

Professor de l’Institut de Química Computacional